Ètica i política (II)

Hi ha dues maneres de concebre la relació entre ètica i política.

D'una banda, en la seva relació de complementarietat, és a dir, l'ètica complementa la política si ens serveix per garantir que el comportament dels polítics s'atengui a certs mínims morals, no només en l'àmbit individual sinó també com a col·lectiu. La política d'un determinat govern no pot estar basada exclusivament en les metes que vol assolir, sinó que ha de respectar també els mitjans per a fer-ho. L'ètica ofereix una perspectiva crítica des de la qual valorar l'adequació de la política a uns estàndards de respecte als drets dels individus. Sense aquesta instància, la política esdevé el regne del poder il·limitat en el qual la dignitat humana esdevé valor de canvi.

D'altra banda, en la seva relació de separació, és a dir, la política ha de mantenir-se neutra o apropar-se a la neutralitat en relació amb l'exercici que els individus fan de la seva llibertat. L'Estat no ha d'exercir els seu poder paternalista sobre els ciutadans, perquè aquests ja són adults i per tant els correspon eminentment a ells mateixos de decidir com volen configurar les seves vides.

En definitiva, l'Estat ha de mantenir uns mínims estàndards ètics, però no li correspon promoure una ètica pública.

Ètica i política (I)

Definició de política de Bernard Crick:

"La política és el resultat de l'existència simultània de grups diferents i, per tant, de diferents interessos i tradicions dins d'una unitat territorial subjecte a un govern comú."

Dit en altres paraules, podríem dir que la política és la manera pacífica de coexistir quan a la societat hi existeixen diverses concepcions del que està bé i del que està malament. Si no hi ha uniformitat social, sinó més aviat diversitat, aleshores cal trobar una manera de prendre decisions col·lectives vinculants i coercitives.

L'ètica és quelcom, per dir-ho així, més personal, la qual cosa no vol dir que sigui subjectiva. Tal vegada la diferència es vegi més clarament si observem les conseqüències, polítiques i ètiques respectivament, d'una mala acció. Si incomplim la llei podem ser objecte d'un càstig. En canvi, si no actuem de manera ètica, "només" trobarem la reprovació dels altres o la dels nostres propis remordiments de consciència. Aquests últims semblen cristians, però, ho son?

Policia

No cal dir que són moltes les qüestions que han quedat sense tancar en la classe sobre la policia. També són moltes les preguntes que no ens hem fet i que hauria calgut fer-se si és que volem pensar de manera al més radical possible.
Per exemple:
- Quin és l'ordre social que ajuda a preservar la policia?
- Existeix una primera violència que ha de ser controlada? No fóra millor preveure que sorgís?
- Tret dels casos patològics (si és que n'hi ha), no és aquesta primera violència fruit de les desigualtats socials?
- És pensable un ordre social sense necessitat de repressió de la violència no institucional?
- Es pot justificar la violència en alguns casos?

Un primer pas en el pensament és plantejar-se preguntes. Un segon pas consisteix a esbrinar si les preguntes que ens plantegem o els problemes que ens sorgeixen són reals o imaginaris. En el tercer pas cal provar de respondre a algunes preguntes i per fer-ho no és mala idea llegir alguna cosa. Per exemple, sobre la policia (i sobre moltes altres coses) és recomenable "La República" de Plató (en parlarem les properes setmanes) i sobre la necessitat d'ordre i els, així anomenats, "aparells repressius" és ineludible "Vigilar y castigar" de Michel Foucault.

[Els comentaris són benvinguts. Si assistiu al curs, identifiqueu-vos, sisplau).

Maquiavel i la fortuna

Maquiavelo

El Príncipe

CAPÍTULO XXV

DOMINIO QUE EJERCE LA FORTUNA EN LAS COSAS HUMANAS, Y CÓMO RESISTIRLA CUANDO ES ADVERSA

No se me oculta que muchos creyeron y creen que la fortuna, o dígase la Providencia, gobierna de tal modo las cosas del mundo, que a los hombres no les es dable, con su prudencia, dominar lo que tienen de adverso esas cosas, y hasta que no existe remedio alguno que oponerles. Con arreglo a semejante fatalismo, llegan a juzgar que es en balde fatigarse mucho en las ocasiones temerosas, y que vale más dejarse llevar entonces por los caprichos de la suerte. Esta opinión goza de cierto crédito en nuestra época a causa de las grandes mudanzas que, fuera de toda conjetura humana, se vieron y se ven cada día. Yo mismo, reflexionando sobre ello, me incliné en alguna manera a la indicada opinión. Sin embargo, como nuestro libre albedrío no queda completamente anonadado, estimo que la fortuna es árbitro de la mitad de nuestras acciones, pero también que nos deja gobernar la otra mitad, o, a lo menos, una buena parte de ellas. La fortuna me parece comparable a un río fatal que cuando se embravece inunda llanuras, echa a tierra árboles y edificios, arranca terreno de un paraje para llevarlo a otro. Todos huyen a la vista de él y todos ceden a su furia, sin poder resistirle. Y, no obstante, por muy formidable que su pujanza sea, los hombres, cuando el tiempo está en calma, pueden tomar precauciones contra semejante río construyendo diques y esclusas, para que al crecer de nuevo se vea forzado a correr por un canal, o por lo menos, para que no resulte su fogosidad tan anárquica y tan dañosa. Pues con la fortuna sucede lo mismo. No ostenta su dominación más que cuando encuentra un alma y una virtud preparadas, porque cuando las encuentra tales vuelve su violencia hacia la parte en que sabe que no hay muros ni otras defensas capaces de contenerla. Ahora bien: si pensamos en Italia, que es teatro de parecidas revoluciones y el receptáculo que les da impulso, vemos que es una campiña sin diques y sin esclusas de ninguna clase. Si hubiera estado preservada por virtudes militares y cívicas, como lo están Alemania, Francia y España, la inundación de tropas extranjeras que sufrió no hubiese ocasionado las grandes mudanzas que ha experimentado, y ni siquiera la inundación hubiera venido. Y basta esta reflexión para lo concerniente a la necesidad de oponerse a la fortuna en general.

(http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/Maquiavelo/Maquiavelo_ElPrincipe.htm#cap25)

Introducció al pensament polític (2007/2008)

Daniel Gamper

Comentari sobre el concepte de fortuna de Maquiavel.

La fortuna, el destí, l’atzar, tot és el mateix. Aquest concepte és fruit de la nostra manera de veure el món, car la fortuna és el que inclina les circumstàncies que ens envolten de manera favorable o desfavorable pels nostres interessos conjunturals. Però com que podem preveure el que succeirà, car a la història trobem un munt de situacions similars a la nostra, podem també preparar-nos per les catàstrofes que és probable que succeeixin. Els polítics, per tant, han d’estar atents a totes les eventualitats imaginables i han de triar de quines volen protegir-se –a si mateixos i al poble que governen.

Els governants han de practicar una forma de saviesa, que, a diferència de l’episteme platònica, és molt flexible i té una orientació exclusivament pràctica. Plató es manté en l’aspiració a una ciència del bon govern de les ciutats, Maquiavel ofereix consells circumstancials per als prínceps que volen enfortir les seves ciutats i el seu propi prestigi. La política no és doncs una ciència. El polític, el príncep en el cas de Maquiavel, és a dir, el que governa un principat i no una república, pensa més en termes estratègics de supervivència que en termes normatius sobre els drets individuals. No cal que el príncep pensi sempre el mateix i actuï sempre d’acord a un model preestablert. Tampoc no ha de sentir-se lligat per la fidelitat a uns principis morals intransigents. Aquest lligam amb una ciència o amb uns principis condiciona l’acció del Príncep i no li permet d’atènyer el seu objectiu: assegurar el seu principat en contra dels múltiples enemics i enfortir-lo bo i conquistant altres pobles o aliant-se amb els veïns. Només si acompleix aquests reptes, es podrà mantenir en el seu càrrec de governant, que és l’altra finalitat que persegueix. Quin objectiu és prioritari? Crec que la pregunta no és correcta. En realitat, el Príncep no pot tampoc decidir quin és l’objectiu més important, perquè un porta a l’altre i a l’inrevés, i no pot perquè es troba permanentment assetjat per mil i una contrarietats i ha d’arreglar, mentre navega, el vaixell que condueix. Si s’enfonsa l’un, s’enfonsa també l’altre.