Ètica i política (II)

Hi ha dues maneres de concebre la relació entre ètica i política.

D'una banda, en la seva relació de complementarietat, és a dir, l'ètica complementa la política si ens serveix per garantir que el comportament dels polítics s'atengui a certs mínims morals, no només en l'àmbit individual sinó també com a col·lectiu. La política d'un determinat govern no pot estar basada exclusivament en les metes que vol assolir, sinó que ha de respectar també els mitjans per a fer-ho. L'ètica ofereix una perspectiva crítica des de la qual valorar l'adequació de la política a uns estàndards de respecte als drets dels individus. Sense aquesta instància, la política esdevé el regne del poder il·limitat en el qual la dignitat humana esdevé valor de canvi.

D'altra banda, en la seva relació de separació, és a dir, la política ha de mantenir-se neutra o apropar-se a la neutralitat en relació amb l'exercici que els individus fan de la seva llibertat. L'Estat no ha d'exercir els seu poder paternalista sobre els ciutadans, perquè aquests ja són adults i per tant els correspon eminentment a ells mateixos de decidir com volen configurar les seves vides.

En definitiva, l'Estat ha de mantenir uns mínims estàndards ètics, però no li correspon promoure una ètica pública.

Ètica i política (I)

Definició de política de Bernard Crick:

"La política és el resultat de l'existència simultània de grups diferents i, per tant, de diferents interessos i tradicions dins d'una unitat territorial subjecte a un govern comú."

Dit en altres paraules, podríem dir que la política és la manera pacífica de coexistir quan a la societat hi existeixen diverses concepcions del que està bé i del que està malament. Si no hi ha uniformitat social, sinó més aviat diversitat, aleshores cal trobar una manera de prendre decisions col·lectives vinculants i coercitives.

L'ètica és quelcom, per dir-ho així, més personal, la qual cosa no vol dir que sigui subjectiva. Tal vegada la diferència es vegi més clarament si observem les conseqüències, polítiques i ètiques respectivament, d'una mala acció. Si incomplim la llei podem ser objecte d'un càstig. En canvi, si no actuem de manera ètica, "només" trobarem la reprovació dels altres o la dels nostres propis remordiments de consciència. Aquests últims semblen cristians, però, ho son?

Policia

No cal dir que són moltes les qüestions que han quedat sense tancar en la classe sobre la policia. També són moltes les preguntes que no ens hem fet i que hauria calgut fer-se si és que volem pensar de manera al més radical possible.
Per exemple:
- Quin és l'ordre social que ajuda a preservar la policia?
- Existeix una primera violència que ha de ser controlada? No fóra millor preveure que sorgís?
- Tret dels casos patològics (si és que n'hi ha), no és aquesta primera violència fruit de les desigualtats socials?
- És pensable un ordre social sense necessitat de repressió de la violència no institucional?
- Es pot justificar la violència en alguns casos?

Un primer pas en el pensament és plantejar-se preguntes. Un segon pas consisteix a esbrinar si les preguntes que ens plantegem o els problemes que ens sorgeixen són reals o imaginaris. En el tercer pas cal provar de respondre a algunes preguntes i per fer-ho no és mala idea llegir alguna cosa. Per exemple, sobre la policia (i sobre moltes altres coses) és recomenable "La República" de Plató (en parlarem les properes setmanes) i sobre la necessitat d'ordre i els, així anomenats, "aparells repressius" és ineludible "Vigilar y castigar" de Michel Foucault.

[Els comentaris són benvinguts. Si assistiu al curs, identifiqueu-vos, sisplau).